PS08' (Dia 1)

Uff, que ràpidament pasa any !!! Sembla mentida però ja és Primavera al Parc del Ferum(el lloc és molt guapo, però fot una pudor...). Ja hi sóm a la setmana boja d'anar de concert en concerts, de cervesas a 4€ i dels royons al xeres(això de treballar asegut pasa comptes).Vaig començar a "lo grande". De primer plat Public Enemy. No tenia molt clar que em trobaria i la intro de tecno-hop del Bomb Squad encara em va despistar més. Però quan van retirar la taula i va apareixer al darrera una bateria ja estava clar que els P.E. volien montar-la. I ho van aconseguir des de el començament obrint amb tota una declaració de principis: Bring tha Noise. A estones sonaven old school, a estones semblaven la banda de James Brown i fins i tot van fer versions al més pur estil RATM. I entre tema i tema Chuck D i Flavor Flave despoticaven dels USA, de la TV i dels manipuladors en general: Don't, don't, don't, don't believe the hype. I com a fi de festa un encadenat de grans exits per demostrar que, tret del Wu-Tang-Clan, la resta de rapers estàn a anys llum de la seva llegenda.

De segon plat Portishead. A mi particularment em semblan un grup amb quatre cançons bones i prou, i ahir m'ho va acabar de confirmar. Han pasat de ser una banda de trip-hop de segona divisió a convertir-se en una barreja fallida dels Sonic Youth, els Cure i el rock industrial. El nou disc,tret d'un parell de temas, és repetitius fins a la sacietat(no cal fer servir el teremin a totes las cançons).

De fet només van aconseguir aixecar el nivell quan van recórrer els seus temas més clàssics: Gifmiarison to bi... a güoman.... Evidentment els fans del grup diràn que va ser un gran concert, però clar, que han de dir els pobres si són fan(àtic)s...M'avorrien tant que vaig decidir provar sort als altres escenaris. Res. L'organització havia decidit no contraprogramar als Portishead i en aquell moment només restava com a alternativa els Boris, una banda de metal experimental japonesa(!!!). Si algun dia arriba la fi del món els Boris tenen tots els números per fer la banda sonora. Soroll i més soroll fins a dir prou. I això vam fer, vam dir prou i vam aprofitar per pendre alguna cosa mentre tothom disfrutava dels Mortishead.I per postres els Explosions in the Sky. A aquests els hi tenia ganes des de que van suspendre la seva actuació al festival de l'any passat. EITS són un quartet molt en la línea de Mogwai, que practiquen un post-rock que reflecteix perfectament l'ànima del home urbà del segle XXI.


Si algú no els ha vist mai en directe ja triga. No només per la épica de la seva música sin no per la intensitat del grup a sobre del escenari. La seva actuació va alternar des de la subtilitat d'una caixeta de música fins al caos controlat de las guitarres més enfurismades. Una gran cloenda pel primer dia de festival.

Llàstima que em vaig perdre als Vampire Weekend per incompatibilitat d'horaris o a MGMT per que vaig arribar una mica tard. Coses de la meva puntualitat.
_

Anónimo

_

Macro

Martin Amm

Reproches

Podría decirse que le conozco de toda la vida. Creo recordar que ya desde muy temprana edad tuve conciencia de su existencia. Y en ese instante descubrí con estupor que éramos turbadoramente iguales. Como dos gotas de agua.

"Lo único que nos diferencia, es que yo, cuando te miro, no te juzgo como tu sueles hacer conmigo", me reprochó desde el otro lado del espejo mientras nos afeitábamos. Me quedé bloqueado y no supe que responder en ese momento, pero desde ese día procuro ser un poquito más condescendiente conmigo mismo.
_

Temps de flors, temps de nens

Ja feia massa temps que no pujàvem a Girona i aquest cap de setmana, amb l'excusa de que era Temps de Flors, hi vam anar a veure el nou pis de l'Àngel i la Núria. De fet els darrers anys, cada vegada que ens veiem han canviat de vivenda. Si continuen a aquest ritme d'aquí uns any ses convertiren en nòmades.La pluja, que ens va acompanyar tot el camí, transformava el paisatge en un quadre expressionista de taques verdes, grogues i vermelles en constat moviment. L'espectacle de colors resultava tant hipnòtic que fins i tot feia difícil concentrar-se exclusivament a la carretera.

Quan vam arribar de seguida vàrem ser assaltats per la Laia i l'Arnau que ens esperaven amb ganes de gresca. Especialment l'Arnau al que els seu propi pare anomena "Bin-Laden". La veritat es que impossible fer-se a la idea del que suposa el dia a dia amb dos fills. No es pot abaixar la guàrdia mai. Encara que tot rutlli allò és un no parar des que s'aixequen fins que se'n van al llit.Una vegada amb els nens dormint per fi vam poder mantenir una conversa d'adults. Tot i que tots quatre estàvem esgotats la vetllada es va anar animant a base de limoncello i sense que ens adonesim ens van donar quatre de la matinada. I teníem pensat matinar i fer una sortida en bici...I havia de de dormir en un matalàs inflable...

Doncs no. No se si va ser gràcies al limoncello o que, però vaig dormir de conya... fins que els nens es van aixecar amb ganes de guerra... I els adults, evidentment, estàvem absolutament fets pols. O sigui que tot i que feia un dia preciós per sortir en bici, vàrem canviar de plans i vàrem decidir fer un tomb tranquilament per Girona i dinar fora.

La ciutat, tot i la suau pluja(o precisament per això), estava preciosa. Ni tant sols l'aigua gosava deslluir las instal.lacions florals. I es que a Girona sembla que tot flueixi amb una placidesa que els barcelonins mai tindrem. Suposo tot és una qüestió de mida: és una ciutat petita, la gent es coneix i això fa que tothom sembli més relaxat.

Vàrem fer tomb i vam buscar un lloc on els nens pugessin menjar sense problemes. Un italià sempre és un bon recurs: pasta i bistec són els plats favorits de tots els nens. I a nosaltres una pizza ja ens estava bé. A la sortida plovia amb ganes, i l'Àngel i jo vàrem haver de fer una excursió fins al cotxe, per que amb dos que es mullessin ja n'hi havia prou.

Tot i la pluja, el camí de tornada se'm va fer força curt. No se si va ser per l'animada conversa o per que podia anar relaxat sense el perill de que algú se'm llancés a sobre...Hem de fer per veure'ns més sovint per que las bones amistats cal cuidar-las.
_

A tot color

Si l'altre día veiem com eran un gitanos els que penjaven un cartell on deixaven clar el seu odi vers els paios aquesta vegada són uns paios els que manifestan els seu odi vers els gitanos. I dic gitanos per que encara que van escriure "rumanos" i van posar els color de la bandera del seu pais evidentment es referien als "gitanos", als que equipara amb els "perros", i no pas a la resta dela població rumanesa.

Però clar, que es pot esperar d'algú que "prohibe la entrada sin previo aviso". Que preten? Que tothom cridi desde el carrer allò de: Se puedeeee? Quina mena de comerç és aquest? I per acabar remata dient que els que no ho facin "saldran hechando ostias". A més de racista i fantasma, analfabet.

Amb això el que es mereix es que l'entrin a robar cada setmana.
_

Born to be... rociero

(Con esta entrada inaguro una serie dirigida a ciertos colectivos que se merecen un buen arponazo)
"Ser rociero es un estilo de vida, no es algo que se pueda improvisar de la noche a la mañana. Es algo que se mama desde pequeño y que pasa de generación en generación. Más que una pasión o una creencia ser rociero es un modo de vida." Con esta frase lapidaria, que podría haber pronunciado un rockero indomable o cualquier amante del tunning, es como suelen explicar los rocieros su querencia a disfrazarse cada primavera para acudir a su cita anual con la virgen del Rocío. ¿Pero ante un mismo sentimiento vital como podemos diferenciar a un rociero de un hooligan o de un cani?

En primer lugar para ser rociero se deben seguir unas estrictas normas de etiqueta en el vestir. Aunque vayamos al campo no puede uno pasearse por una romería en chandal y zapatillas de deporte como un yonky de barrio. De eso nada. El auténtico rociero debe vestir pantalón oscuro pirata ceñido de cintura alta y acampanado(uff!!!), con tirantes y torera(que puede ser más clara). Se admite el chaleco, aunque no es imprescindible. La camisa ha de ser blanca, sin corbata. Total... una pasta.

El calzado consistirá en unos elegantes botos camperos, de Valverde del Camino por supuesto. En el pecho se debe lucir un colgante de plata de la hermandad digno del pecho de M.A. Barracus(cuanto más grande mejor). En ningún caso se colgará de una cadena sino de un cordón salomónico verde(o verdiblanco)de hilo. Para rematar el conjunto un sombrero cordobés en color negro o arena, nunca rojo pues se corre el peligro de ser confundido con el Tio Pepe. Y por supuesto un caballo con sus moscas, que sin caballo ni se es rociero ni se es ná. Aunque para pagar el caballo tengas que empeñarte hasta las cejas.

Éste sería el modelo "top class". Pero también se puede optar por la versión "casual" que consiste en tejanos arremetidos en los botos, camisa de sport arremangada, gorra campera y gafas de sol. En este modelo el caballo se puede sustituir por un flamante 4x4(precio por precio llevas a la familia). Y finalmente nos queda la opción "rural" que es muy parecida a la "casual" pero con sombrero de paja y vara de palo. Esta versión además del caballo viene con carreta de serie y nevera para refrescar la bebida.

Si se tienen dotes musicales se puede optar por diversos instrumentos: el tamboril(de color verde por supuesto) y la flauta rociera tocados a la vez, el cajón gitano o la guitarra flamenca(abstenerse principiantes). Si se tiene buena voz se puede uno arrancar a cantar o unirse a un coro rociero. Los más negados se limitarán a dar palmas o a lanzar olés cuando corresponda.

Pero lo que verdaderamente convierte a un excursionista disfrazado en un auténtico rociero es el asalto a la ermita del Rocío. Ahí es donde recibe su auténtico bautismo rociero. En plena catársis de cuerpos masculinos sudorosos peleando por saltar la verja, en ese ambiente de histeria colectiva descontrolada, ahí, precisamente ahí, es donde el advenedizo siente que a partir de ese momento será rociero hasta la muerte. Y nada ni nadie podrá cambiarlo. Porque ser rociero es una forma de vivir... cuatro días de romería y todo un año de hipoteca.
-

Nuzotro no cemo racista

En 1967 Marshall McLuhan se aventuró a afirmar que las nuevas tecnologías convertirían el planeta en una aldea global, en la que las nuevas relaciones crearían un mundo más solidario y más preocupado por el futuro de toda la "aldea".

Parece ser que no pudo preveer que todos esos avances serían principalmente utilizados para difundir la estupidez individual a nivel planetario, como en el caso de este cartel que reproduce muy graficamente el celtibérico recelo entre payos y gitanos.
_

Dia de pont

2 de Maig de 2008. Tots els treballadors d'aquest pais gaudeixen avui del seu dia de pont(en el cas dels madrileñus del seu dia de festa). ¿Tots? No, un grup d'irreductibles curritos resistim encara i sempre al nostre lloc de treball a la temptació d'un espléndid dia primaveral. I sense cap poció màgica.

A veure si ens invaeixen els romans d'una vegada!
_